Aquesta legislatura va en camí de no tenir cap sentit. La configuració i les formes a través de les que es va arribar a bastir una majoria purament aparent ja així ho indicaven. Els acords polítics, a banda de lleialtat, requereixen de reciprocitat. Un quid pro quo que se’n diu ara. El pacte de Govern a l’Estat desafia totes les lleis de la física i de la política. No hi ha proximitat ideològica i, en canvi, un profund sentit de venjança per part d’alguns que el conformen, sembla que fer el paper de l’escorpí de la faula d’Isop. Voluntat d’uns de governar, pagant a canvi un cert preu pels suports aritmèticament imprescindibles, però alguns d’aquests es creuen amb el dret d’humiliar i convertir les agonies del partir governant en una mena de divertiment perpetu. No té cap lògica i suposa un desgast a la consideració de la política del tot insostenible. Resulta curiós com el que importen no son les polítiques i la seva significació, si no purament la representació pública de la confrontació política, això que se’n diu el “control del relat”.

La primera iniciativa legislativa, el decret òmnibus, d’ aquest nou període ha servit per escenificar la inestabilitat política que alguns pretenen mantenir i perpetuar perquè creuen que els convé i així fer “la puta i la ramoneta” amb la seva desorientada parròquia. Com que el pacte per obtenir l’amnistia pot interpretar-se pels més reescalfats com a una entrega, com el final d’un procés que no ha servit per a res de bo, es tracta d’anar escenificant que es té la clau del manteniment de la legislatura i que aquests es tancarà quan des de Waterloo es vulgui. Amb aquestes premisses i condicions ni el Partit Socialista ni Sumar aconseguiran una legislatura productiva. S’arrastraran de manera poc honrosa i el desgast serà immens. L’oposició dretana es frega les mans, però també i paradoxalment els beneficiaris de l’amnistia. No sembla preocupar-los que una vegada hagin obtingut el perdó que han exigit, torni la dreta més reaccionària, ens caigui a sobre un govern de PP i Vox. De fet, el necessiten per tal de recuperar una lògica de confrontació que el PSOE ha rebaixat de manera molt notable. De fet, no volen els ponts que els ofereixen, sinó trinxeres. Aquest es la realitat i per això, la dinàmica política espanyola actual no té una bona sortida.

Per a l’oposició reaccionària cada “demostració de força” que fan i faran Junts i Podemos agenollant el Govern i fent-li perdre votacions, és una festa. Saben que estan recollint els fruits del seu discurs dur i del seu relat apocalíptic sobre el trinxament d’Espanya i, segons ells, la deriva autoritària i antidemocràtica, amb un President que és presoner d’independentistes, comunistes i terroristes. Sembla difícil que ningú pugui combregar amb plantejaments tan fora de lloc, però hi ha un terreny massa abonat i els jocs malabars per mantenir una aparença de majoria de Govern també ho faciliten. Hem sentit a dir aquests dies que s’havia d’obligar a les empreses que van treure la seu de Catalunya per la inseguretat jurídica que s’hi donava, que se les havia d’obligar a tornar i a multar-les si no ho feien. Bogeria per bogeria. Amb tot això, no s’ha debatut ni la major part de la ciutadania s’ha assabentat que els paquets de mesures a aprovar pel Congrés aquesta setmana tenien un calat social i econòmic immens, extraordinàriament beneficiós per a aquells que ho necessiten. Es tractava de millorar la prestació d’atur i de mesures per fer front a la crisis amb la possibilitat de percebre una important aportació econòmica procedent de la Unió Europea. Ningú coneix el què i, en canvi, tothom ha vist el com. Mesures progressistes que no reforçaran les polítiques governamentals, degut al com s’han hagut d’aprovar. Pel camí Podemos s’ha cobrat la venjança enfront als ex-correligionaris de Sumar de fer decaure el paquet sobre temes de prestació d’atur. Aquí també ha primat escenificar el menyspreu més que no pas valorar els continguts. Així es la “nova política”.